03.07.17

La Fundació Nous Horitzons celebra la cinquena edició de l’Escola d’Estiu “Conviure amb el canvi”

Han estat dos dies de debat i reflexió on s’han abordat temes com el de la comunicació política, la llibertat d’expressió, el paper de les esquerres i l’ecologisme a Europa, l’economia, l’ecologia o la gestió del turisme sostenible.

La Fundació Nous Horitzons ha celebrat la cinquena edició de l'Escola d'Estiu, un espai que des dels seus inicis l'any 2013 ha volgut contribuir al debat i la reflexió, amb l'objectiu d'aturar-se i analitzar des de la calma les idees i els reptes que ens demanen els nous temps. En moments on el debat en profunditat s'esvaeix a favor de la immediatesa d'oferir titulars i on es substitueix l'anàlisi profund per les opinions immediates, cal reivindicar espais que consolidin punts de trobada des de l'esquerra i l'ecologisme. Amb aquest objectiu s’ha treballat l'edició de 2017 que duu per títol "Conviure amb el canvi" i amb aquest objectiu es va idear un programa que recollia diferents temes d’actualitat política.

En la sessió inaugural va tenir lloc el passi del documental “Classe valenta” i posteriorment taula de debat amb el productor del documental, Aritz Cirbián, Estrella Montolío, catedràtica de llengua espanyola a la UB i Marc Rius, director de la FNH.

El productor ens va explicar els inicis del projecte, es tracta d’un treball de fi de carrera de tres alumnes de la UPF, i de com de seguida que li van explicar l’experiment va decidir produir-lo. També de la gran acollida que ha tingut el documental i de les interessant reflexions que en podem extreure.

Per la seva banda, Marc Rius ens parla de tres idees que podem extreure del documental:

1.- l’acció política va lligada a l’acció discursiva.

2.- qui posa nom a les coses és qui té el poder polític. Ens parla aquí del gran poder dels mitjans de comunicació i ho exemplifica en el que denomina “la batalla del llenguatge”, com la denominació de la “turismofòbia” a Barcelona.

3.- l’ús del llenguatge porta a canvis més profunds. Aquí ens parla del 15M on part de l’èxit va ser dir les coses tal com es parlava al carrer. Va haver una conversió en l’ús del llenguatge que va ser capaç de connectar amb el poble que compartia un diagnòstic diferent del que s’oferia des del govern.

Rius acaba la seva intervenció dient que  un dels aprenentatges que es pot extreure del documental es que no es pot comunicar sense política però que només fer sense comunicar-ho és el buit.

Estrella Montolío va basar la seva intervenció com a experta en el llenguatge i sobre l’ús del llenguatge en política. Què estem transmeten segons utilitzem unes paraules o d’altres? Quina finalitat té l’ús de les reiteracions, de refranys...?  per respondre a aquest i d’altres interrogants Montolío fa un anàlisi del discurs d’allò que s’anomena el “minut final” en el debat dels candidats en  les darreres eleccions generals a TVE, i extreu vàries conclusions del missatge que volien donar cadascun dels candidats.  Ens parla de l’antiretoricisme de Rajoy amb la clara finalitat de mostrar-se proper al poble, de la manca d’emocionalitat de Sánchez i de l’excessiva reiteració de la retòrica que el duu a mostrar una manca de discurs il·lusionant, del discurs de Rivera amb la importància de la primera persona, i del to desgastat d’ Iglesias. Aquests exemples li serviran a Estrella Montolío per analitzar el discurs polític a través del llenguatge dels candidats i dels missatge que donaven cada un dels candidats a través del mateix.

L’escola va celebrar també dues Taules de debat, una primera sota el títol “La llibertat d’expressió amenaçada” on es va comptar amb la participació de Dario Adanti, fundador de la revista satírica Mongòlia, d’Aina Vidal, ex coordinadora nacional d’Acció Jove de CCOO, del catedràtic en dret penal, Joan Queralt i de la periodista Milagros Pérez Oliva. Tots tres van participar en la taula per parlar dels diferents aspectes de la llibertat d’expressió, així Adanti ens parla dels límits de l’humor i de com la llei mordassa s’utilitza com a eina repressora a l’ “atac” a les forces polítiques de dretes. Ens parla també de la sàtira, com a crítica social il·lustrant-ho amb algunes de els portades de la Revista Mongolia.

Aina Vidal ens parla de la creació d’un nou marc mental que està posant en perill alguns conceptes, on la perversió dels mateixos el que busca és la repressió col·lectiva, i aquí ens alerta d’aquest gran perill. Reivindica la necessitat d’un marc que legitimi l’odi cap alguns col·lectius, com el dels funcionaris, sindicalistes, estibadors.... on l’ús pervers del llenguatge ens porta a aquesta creació del marc mental que busca el govern per reprimir les accions de protesta. On la perversió del llenguatge ens arrossega a que veiem com a privilegis drets com son el dret de vaga.

Per la seva banda Joan Queralt ens parla de la involució de drets a Catalunya i a Espanya i en especial de la llibertat d’expressió. Queralt expressa que la llibertat d’expressió és necessària per una societat sana, de les limitacions de la llibertat d’expressió i de la diferència entre aquest i els judicis de valor que no són demostrables. Queralt ens alerta de la poca tolerància amb la discrepància que tenim com a país, i això es produeix en un context com l’actual que fa que l’ambient sigui bastant asfixiant. Ens alerta també del moment de clara involució a nivell institucional en la llibertat d’expressió que ens porta a temps passats.

Milagros Pérez Oliva ens ofereix la seva visió des del punt de vista de la comunicació. Coincideix amb Queralt en el diagnòstic de la clara involució  i ens parla del dret a la informació. Dret fonamental perquè sense una bona informació, veraç i ajustada a bases objectives i reals,  no es poden prendre decisions. Per això la utilització de gran part de la política va dirigida a la utilització de la informació per canviar la realitat. Per això recolza que el periodisme ha d’acostar-se a la veritat dels fets, “si anem directament a la interpretació estem alterant la realitat i els fets”.

La segona taula de debat “Les esquerres i l’ecologisme al sud d’Europa: lluita, govern, oposició i construcció d’una alternativa paneuropea”,  va comptar amb la participació de la historiadora Paola lo Cascio, de l’investigador del CIDOB Hèctor Sánchez, de Lucile Schmid copersidentra del GEF i de l’eurodiputat Ernest Urtasun.

Paola lo Cascio va ser la encarregada d’obrir la mesa fent un repàs històric del paper de les esquerres i el projecte europeu, que ens dona com a resultat un context actual en el que per Lo Cascio el conjunt de les esquerres poden jugar un paper molt important. Paola ens situa com en els darrers anys l’actitud crítica de l’esquerra en relació a la constitució europea, crítica per altra banda per la manca d’ambició del tractat en l’avançament col·lectiu de construcció europea, dona com a resultat un moment en el  que l’esquerra europea ha de ser ambiciosa malgrat els diferents accents dels grups d’esquerra cal tenir una posició comuna en un moment de redefinició.

Hèctor Sánchez fa repàs dels 3 moments en els quals l’esquerra guanya rellevància  a Europa, ens parla de la crisi econòmica al 2008; de les mobilitzacions a Europa i Nord d’Àfrica de 2011 i de les eleccions europees de 2014. I de com les finestres d’oportunitats per ser més forts a Europa es tanquen amb les eleccions a Espanya al 2016 amb la victòria del PP.  Sánchez es pregunta quines oportunitats s’obren a partir d’ara, i quins són els reptes que cal que superi la nova esquerra.

Lucile Schmid va centrar la seva intervenció en els dos reptes principals de les esquerres a Europa, introduint la qüestió ambiental i la qüestió fiscal.

Per últim l’eurodiputat Ernest Urtasun ens interpel·la a respondre quin és el paper de l’esquerra avui? En un moment de redefinició de l’esquerra  caldrà lluitar a les decisions que com sempre han fet les elits europees, van a favor de continuar en l’actual sistema tradicional de partits, lluitant per tant contra els moviments d’extrema dreta i també contra els moviments de la nova esquerra.

Urtasun ens parla de les decisions que ha pres la UE per polítiques que suavitzin el context de crisi, frenant la prima de risc i suavitzant el ritme de les retallades ( com per exemple a Espanya), per això Urtasun es pregunta, cap on ens durant aquestes decisions de posar pedaços al mal funcionament de la zona €? Aquest és el nucli del problema i per això ens alerta de la importància de les properes eleccions alemanyes, aquest fet interpel·la a l’esquerra que haurà de veure on es situa. Els diferents escenaris que es poden donar faran que la construcció europea vagi cap a un tipus de polítiques o d’altres i aquí l’esquera ha d’estar unida i donar respostes .