Emergència humanitària i hipocresia institucional

 

La Unió Europea pagarà 3.000 milions d’euros a Turquia perquè retingui el flux de persones que fugen del conflicte sirià. Aquesta és la decisió que han adoptat els líders europeus el diumenge 29 de novembre, per tal de reduir la pressió en les fronteres externes europees. El govern d’Erdogan es compromet a atendre els ja més de dos milions de persones desplaçades que es troben en el seu territori, i procedir a fer la tria entre aquells que puguin ser considerats sol·licitants d’asil i els que siguin immigrants econòmics. Curiosament, l’acord també incorpora el compromís dels vint-i-vuit a considerar en el futur la retirada del requisit del visat als ciutadans turcs que vulguin entrar a la Unió Europea.

El model que la UE havia aplicat en els països de les seves fronteres sud i est, convertint-los en gendarmes que barressin el pas als fluxos migratoris, ara torna a ser aplicat encara més a l’est. El model de Schengen es reforça amb el desenvolupament d’un cinturó territorial protector per a protegir les societats europees dels possibles efectes colaterals que pugui haver provocat una més que erràtica política internacional comuna. Aquells països com Marroc o Turquia (curiosament els dos països d’on són originaris els principals col·lectius musulmans a Europa occidental), que aspiren a mantenir una relació preferencial amb els governs europeus, es presenten com a salvaguardes d’una fortalesa europea en declivi. El control de les fronteres s’externalitza, contractant països tercers. Sembla que per esdevenir en un futur un país europeu, el primer que s’hagi de demostrar és estar disposat a defensar aquestes fronteres externes: crec que és el sentiment que molts vàrem experimentar l’any 1985 quan Espanya va signar la seva adhesió a la Comunitat Europea, després d’haver posat en funcionament la tristament recordada “llei d’estrangeria”.

I mentre les fronteres són taponades per una banda i blindades per una altra (amb una periòdica repetició de la “diplomàcia de concertines”), els líders europeus segueixen el regateig per a establir les quotes de concessions d’asil en el territori europeu. Mentre que les societats europees s’organitzen per a desenvolupar iniciatives d’acollida d’aquesta població, la Unió Europea segueix caient per la pendent del descrèdit institucional, en ser incapaç de poder mantenir una dimensió solidària davant d’una emergència humanitària, que no ha deixat d’existir per molt que els mitjans de comunicació ja no en segueixin fent ressò. Ara estem pendents que la Unió Europea aprovi un nou repartiment de quotes, que serà el tercer. I de ben segur que estarà condicionat més per la sospita que entre els refugiats es puguin introduir terroristes, que no cap altre imatge de nens ofegant-se en la Mediterrània. Com a ciutadans europeus, no ens queda cap altre més camí que fer extensiva la solidaritat amb les persones que fugen dels conflictes, i seguir denunciant aquesta hipocresia institucional.