4 discursos d’investidura que en realitat són 3

Una pinzellada ràpida a les intervencions de Rajoy, Rivera, Iglesias-Domènech i Garzón.

Rajoy no ha fet un discurs de president sortint, ni entrant, ni de cap de l’oposició. Ha fet un discurs des del ressentiment de qui ha perdut. Bromes sornegueres, menyspreu jocós, to disciplent. Comentaris com si fos un avi que mira les obres del seu carrer, un espectador enfurismat, algú que pontifica des de la barra del bar. Una cursa accelerada cap a la degradació i la caricatutarització de la seva ja desprestigiada figura. De tant en tant feia valdre la seva tasca de govern. Però poc. Ha estat més anti-Sánchez que pro alguna cosa. Quan ha acabat, els aplaudiments han estat apoteòsics entre els diputats populars. Però han sigut aplaudiments de ‘!toma esa!’, no pas de convenciment que s’ha guanyat un debat. Rajoy ha utilitzat paraules com rigodón, matute, florilegio o fierabrás. Un llenguatge d’una altra època d’un polític d’un altre temps.

L’Albert Rivera del Congrés no és l’Albert Rivera del Parlament. L’opinió pública espanyola l’ha descobert fa poc, però a Catalunya ja el coneixem. És xocant el contrast de veure’l passar de hooligan a Catalunya a presentar-se com un estadista a Espanya. El poder del màrqueting. Churchill i Suarez són els noms que cita ara com a referents. Un discurs centro-centrista, líquid, inodor i incolor en les formes, no en el seu contingut, que és molt més dur i dretanós. Rivera ha parlat en català al Congrés. Una hàbil maniobra retòrica que no cal subestimar. Perquè Cs representa un neocentralisme desacomplexat, sense caspa, modern. I això té el seu públic. La seva actitud ha contrastat en el combat entre els dos partits de la dreta. Rajoy semblava el cunyat odiós, Rivera el gendre modèlic.

El discurs d’avui de Pablo Iglesias és el discurs més genuí de Podemos. Per això estan aquí. No han vingut a matisar el bipartidisme, a posar un pedaç a un sistema que fa aigües. És una esmena a la totalitat. El to d’Iglesias ha estat contundent, ple de referències simbòliques (Puig Antich, assassinats de Vitòria, la PAH, marees) d’una part del país sovint invisibilitzada, si no criminalitzada. El discurs d'Iglesias pot agradar o no, però és l’únic que sacseja. I no es pot sacsejar sense provocar alguna reacció. Iglesias també ha parlat de Maquiavel i Lakoff. I ha començat el seu discurs deixant clar que es dirigia a qui el seguía pels mitjans de comunicació. Iglesias no enganya a ningú. El Congrés és des de fa temps un plató de TV. Altres simulen que allà parlen entre ells. Iglesias ha compartit temps amb Xavi Domènech i Alexandra Fernández. Domenech ha aprofitat el seu temps: fi del bipartisime, però destacant que és impossible el canvi d'esquenes al sistema polític català. Ben segur, però, que el protagonisme se l’emportarà la foto on se’l veu fent-se un petó als llavis amb Pablo Iglesias quan ha acabat la intervenció. Una imatge que fa més per la fraternitat dels pobles que un munt d’arguments jurídics. Tot és política.

Alberto Garzón ha coincidit en els continguts i en els arguments amb Iglesias per dir no a Sánchez. Garzón sempre transmet una sensació de coherència sensata, de sentit comú nítidament d’esquerres que no sona vell ni antic.  És un atribut que altres veus de l’esquerra tradicional no tenen. Sí bé és cert que comparat amb Iglesias, la seva semàntica és més explícitament d’esquerres i el seu to més suau, avui costava veure quina diferència substancial hi ha entre tots dos. Que pertanyin a la mateixa generació i tinguin un perfil d’universitari urbà encara ho ha reforçat més. Quan un coincideix en el sentit del vot, en els arguments i en el relat, potser és que ja coincideix amb tot el que cal per caminar junts… 4 intervencions d’investidura, però 3 discursos.